Temps naturals

Un núvol petit i solitari recorre plàcidament els lloms de l’horitzó mentre els ditets dels teus peus joguinegen amb la sorra. Escoltes com algú a la teva esquena acaba de preguntar l’hora i t’adones que no sabries respondre si et fessin a tu la mateixa pregunta. Ni tan sols sabries respondre el dia. Només saps que l’estiu s’està iniciant, que fa un matí preciós i que en el teu interior les fronteres del temps resisteixen menys que els castells a la riba. Estàs entrant en el temps sense temps. En el temps real: el de les gavines, el de les marees, el de les pedres...

I perquè cada any, tant els alumnes com els profes, ens podem permetre’ns un temps sense temps ens diuen afortunats... I veritablement ho som. Però quan ho escoltem no ens agrada escoltar-lo. O millor dit, no ens agrada com ens ho diuen. Sempre sona a queixa o enveja mal dissimulada... S ’obliden dels ritmes tan marcats que hem sofert durant l'any. Alumnes i profes suportem com ningú la tirania dels horaris i dels barrots invisibles que separen una classe d’una altra, una sessió d’una altra, un profe d’un altre. I a això li hem de sumar els continus canvis de paper...

Per exemple, si ets profe de secundària, tal vegada acabes de sortir d’una classe que no ha funcionat, has sortit amb el cap trabucat i en tres minuts pot ser que et trobis davant d’aquells qui tenen altra edat i t’esperen amb un somriure perquè treballeu sobre altra cosa. Per passiva als alumnes els succeeixen coses similars... I així un dia i un altre sentint el tamtam que obliga als remers a no perdre el ritme.

  I és que en definitiva, l’escola no s’escapa de la societat a la qual pertany i en alguns temes com el de la relació amb el temps, és una institució tremendament sotmesa. Sotmesa a les directrius externes, a les necessitats del desenvolupament curricular, a l’organització interna de la pròpia escola, a les necessitats de les famílies... Es a dir, a aquest tipus de coses que porten les anomenades societats civilitzades a les quals vivim...

Ara, inevitablement, les preguntes són: existeix solució? es pot aconseguir que el veritable temps, el temps natural, el temps sense temps, entri a l’escola? Es pot aconseguir que l’escola ajudi a la societat a alliberar-se de les seves pròpies servituds conceptuals en relació als horaris?

Qui escriu aquestes línies vol respondre que sí. No amb un sí rotund i gran. No, només amb un tímid i dubitatiu sí. El sí de qui creu que s’ha d’anar avançant cap a una escola per projectes pedagògics inter-relacionats que ajudin a superar l'actual concepció fragmentitzada en favor d’una concepció globalista a la qual el grup tribu escolar avanci dissolent horaris, relacionant a professors de diferents àmbits, creant fluxos inter-edats, transcendint parets... Avanci cap a una escola de temps naturals!

Mentrestant: feliç temps sense temps... Almenys, fins a setembre!